Arxius per a la Categoria ‘antropologia’

Les notícies cícliques assetgen cada estiu  el gran públic. Es repeteixen amb una monotonia sorprenent, sense cap mena d’anàlisi: l’atur baixa, l’inici d’una altra guerra llunyana, els boscos propers cremant-se, la commemoració de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna…

En aquest article parlaré sobre aquesta última notícia: l’arribada de l’home a la Lluna. Des de ben petit cada estiu aquesta notícia ha saltat del paper dels diaris a la pantalla de la televisió, i viceversa. Per a mi, l’estiu no té sentit sense aquest recordatori. Això precisament és el que és: un recordatori constant. L’arribada de l’home a la Lluna constitueix una remor de fons que omple els pisos tancats perquè els seus habitants es troben al camping de torn, una remor que arriba amb les onades de la mar a les platges… Una forma de dir: el 20 juliol de 1969 l’ésser humà —liderats pels EEUU— va arribar al seu satèl·lit més pròxim. Enguany ens recorden el quaranta aniversari d’aquella gesta.

Les últimes setmanes tots els focs d’artificis dels medis de comunicació occidentals s’han destinat a la cobertura d’aquesta efemèride. Converteixen una notícia del 1969 en actual. Aquesta notícia cíclica té els seus seguidors, any rera any. Els mecanismes propagandístics funcionen a la perfecció. La nostra actual societat de l’espectacle necessita nodrir-se d’informacions-espectacle d’aquesta mena. No deixa d’ésser curiós que el text de Guy Debord sigui de 1967, després vingués el maig francés del 68 i la Primavera de Praga i l’any següent la conquesta lunar. Era un context de Guerra Freda; on tant Occident com els països socialistes es trobaven dins d’una dinàmica de confrontació. Un moment clau on la Modernitat passava per una zona de turbulències. Llegiu la resta de l´article…

Vivim en societats que es mouen a un ritme que mai no s’atura. Un dinamisme que ens obliga a desitjar més, a realitzar més tasques amb el mínim de temps. Qui no puja al tren que passa, el pot perdre per sempre. O almenys durant algun temps.

Les màquines però, ens ajuden constantment a no perdre aquest ritme. Com soldats marquen el compàs: «Un, dos, un, dos…». La necessitat d’anar cada, cop a més, per una mena de coll d’embut per on ha de passar tot. Aquests artefactes, al menys els que envolten el nostre món, disposen d’un caràcter propi. Tenen la capacitat d’esdevenir una mena de pròtesis del nostre cos. De fet, moltes d’aquestes màquines, arriben a suplir les funcions humanes. Llegiu la resta de l´article…

Fa unes quantes setmanes que el meu cervell fotogràfic ha ancorat damunt una fotografia trobada de forma atzarosa. Vaig trobar aquesta imatge de forma casual. Cercava informació sobre els descobriments mèdics de l’antiga Xina.

Llegiu la resta de l´article…

És veritat, he tornat a marxar per camins diversos. Ha estat una altra becada a l’ombra de l’atzavara. Una desconnexió de més d’un mes sense fer escriguera. No penseu que no tenia pas ganes d’abocar-hi reflexions en aquest blog. Molta ràbia i moltes ganes d’udolar. Això és el que més he tingut! Llegiu la resta de l´article…