Archive for the ‘antropologia’ Category

Fa setmanes que penso al voltant d’una frase de Joana Hurtado: «A veces, quizás demasiado a menudo, la historia del arte prefiere la historia al arte.» És la sentència inicial que Hurtado empra per anunciar una exposició fotogràfica de Jacques Henri Lartigue a través d’una crònica publicada el dimecres 26 de maig a la revista Cultura|s, que edita La Vanguardia.

La densa línia del temps i la tasca docent

Hurtado critica la excessiva linealitat sobre la qual s’ha tendit a explicar la Història de l’Art. Suposo que aquesta linealitat ha servit a molts docents per tal d’exposar «obres» davant els seus alumnes. La major part del segle XX ha cregut en la historiografia com una disciplina evolutiva. I, clar, amb les eines que disposem avui en dia, aquesta argumentació basada en una certa idea de «progrés» ha quedat desmuntada. De la relació epistolar entre Louise Colet i Gustave Flaubert sorgí la famosa idea on un collaret de perles destaca, de forma objectual, més pel fil que no pas per casdascuna de les perles. Potser l’error ha estat convertir aquest fil conductor en una gruixuda cadena que molts han dut aferrada al coll. Molts docents no han sabut preguntar-se a ells mateixos sobre la matèria que volien exposar a les seves audiències. Han existit —encara n’hi ha als nostres centres educatius—, persones que han interpretat el món docent com una mena de «qui dia passa, any empeny». No es reciclen, no escolten noves tendències metodològiques, no volen pensar en el dia futur. I, clar, la disciplina ha quedat ressentida de la nefasta tasca d’aquests docents que només saben repetir i repetir les mateixes idees cada any. Unes idees que ni tan sols són seves. No han adquirit el rol de «mestres», són professors perquè alguna cosa havien de fer en aquesta societat postindustrial que —això diuen, jo no m’ho acabo de creure— se centra cada colp més en el coneixement. La resta de mortals, que no ens dediquem a la docència, pensem que les coses es poden fer d’una altra forma. Read the rest of this entry »

Vivim en societats que es mouen a un ritme que mai no s’atura. Un dinamisme que ens obliga a desitjar més, a realitzar més tasques amb el mínim de temps. Qui no puja al tren que passa, el pot perdre per sempre. O almenys durant algun temps.

Les màquines però, ens ajuden constantment a no perdre aquest ritme. Com soldats marquen el compàs: «Un, dos, un, dos…». La necessitat d’anar cada, cop a més, per una mena de coll d’embut per on ha de passar tot. Aquests artefactes, al menys els que envolten el nostre món, disposen d’un caràcter propi. Tenen la capacitat d’esdevenir una mena de pròtesis del nostre cos. De fet, moltes d’aquestes màquines, arriben a suplir les funcions humanes. Read the rest of this entry »

Fa unes quantes setmanes que el meu cervell fotogràfic ha ancorat damunt una fotografia trobada de forma atzarosa. Vaig trobar aquesta imatge de forma casual. Cercava informació sobre els descobriments mèdics de l’antiga Xina.

Read the rest of this entry »

És veritat, he tornat a marxar per camins diversos. Ha estat una altra becada a l’ombra de l’atzavara. Una desconnexió de més d’un mes sense fer escriguera. No penseu que no tenia pas ganes d’abocar-hi reflexions en aquest blog. Molta ràbia i moltes ganes d’udolar. Això és el que més he tingut! Read the rest of this entry »