Fa setmanes que penso al voltant d’una frase de Joana Hurtado: «A veces, quizás demasiado a menudo, la historia del arte prefiere la historia al arte.» És la sentència inicial que Hurtado empra per anunciar una exposició fotogràfica de Jacques Henri Lartigue a través d’una crònica publicada el dimecres 26 de maig a la revista Cultura|s, que edita La Vanguardia.

La densa línia del temps i la tasca docent

Hurtado critica la excessiva linealitat sobre la qual s’ha tendit a explicar la Història de l’Art. Suposo que aquesta linealitat ha servit a molts docents per tal d’exposar «obres» davant els seus alumnes. La major part del segle XX ha cregut en la historiografia com una disciplina evolutiva. I, clar, amb les eines que disposem avui en dia, aquesta argumentació basada en una certa idea de «progrés» ha quedat desmuntada. De la relació epistolar entre Louise Colet i Gustave Flaubert sorgí la famosa idea on un collaret de perles destaca, de forma objectual, més pel fil que no pas per casdascuna de les perles. Potser l’error ha estat convertir aquest fil conductor en una gruixuda cadena que molts han dut aferrada al coll. Molts docents no han sabut preguntar-se a ells mateixos sobre la matèria que volien exposar a les seves audiències. Han existit —encara n’hi ha als nostres centres educatius—, persones que han interpretat el món docent com una mena de «qui dia passa, any empeny». No es reciclen, no escolten noves tendències metodològiques, no volen pensar en el dia futur. I, clar, la disciplina ha quedat ressentida de la nefasta tasca d’aquests docents que només saben repetir i repetir les mateixes idees cada any. Unes idees que ni tan sols són seves. No han adquirit el rol de «mestres», són professors perquè alguna cosa havien de fer en aquesta societat postindustrial que —això diuen, jo no m’ho acabo de creure— se centra cada colp més en el coneixement. La resta de mortals, que no ens dediquem a la docència, pensem que les coses es poden fer d’una altra forma.

La Història de l’Art explicada com a cronologia ha fet molt de mal, és veritat. Ja vaig exposar en un article precedent com s’haurien de poder aprofitar els recursos que les TIC’s ens proporciones avui en dia. Des d’un senzill enllaç fins a desenvolupaments semàntics i creació de mapes de fluxes.

En el present text no és la meva intenció esgotar-vos amb l’entrellat tecnològic. Si he dut a escena a Joana Hurtado és per la simpatia que en conservo de les hores de classe compartides amb ella. Hurtado i jo èrem de la mateix promoció d’Història de l’Art, a la Universitat de Barcelona. Vàrem coincidir en moltes classes. Ara sóc un lector de les seves cròniques i textos; gaudeixo de la maduresa intel·lectual que està experimentant. En pensar sobre la sentència que Hurtado fa de la Història de l’Art no puc deixar de pensar en els professorat que teníem i en la manca metodològica que, a les classes, imperava. Ens explicaven l’Art com si encara fòssim marrecs d’educacio elemental. Resultat final d’aquest procedir: molts companys varen quedar una mica decebuts del que allà s’explicava. Que ningú ho interpreti com atac directe a l’staff del professorat. Hi havia bons professionals: Mireia Freixa, Mercè Vidal, Ricard Salvat —i a la seva ombra un valuós i poc reconegut Enric Ciurans—, Pilar Bonet. Eren professionals que et feien pensar. Que es feien preguntes. Però no tenien cap mena d’aportació metodològica. No et donaven ni un esborrany dels diversos debats existens en el món de la Crítica de l’Art. A més a més, existien també (encara existeixen) els professionals que com a docents no valien ni un cèntim, en canvi, però, eren bons en allò que anomeno «produir textos».

Per desgràcia, un gruix molt important de l’objectiu de la Història de l’Art actual se centra en explicar obres «les perles» i fer-les quadrar damunt d’un esquema encorsetat, molts cops preconcebut i poc qüestionat. Aquest esquema —«el fil» del collaret de Flaubert—, ha servit tant per explicar obres gòtiques, com el Dada. També per desgràcia hem de reconéixer que aquest estat de les coses és producte de la manca de formació cultural del gruix de la població. La mateixa disciplina s’hauria de preguntar: «¿En què hem fallat per torbar-nos actualment amb població que refusa frontalment tot l’art posterior als fauves?» Amb algunes excepcions —es clar, l’starsystem—: Dalí, Picasso, Warhol i pocs més. La població civil, en quant a formació artística ens referim, es troba un segle endarrerida de les tendències artítiques actuals. Aquí trobem, potser, el fet que molta gent no acudeixi als museus. Hi ha una clara fractura entre el món de l’art i la població que no es guanya la vida amb l’Art.

Aquests errors han fet que la Història de l’Art es trobi actualment massa fragmentada. Amb diversos pols actius. Per una banda els docents i divulgadors que només es mouen en un nivell elemental. No es fan preguntes sobre el món artístic i a més a més, no són capaços de fer pensar a les seves audiències. No generen. N0més distribueixen. Per una altra banda hi ha un moviment molt fort dins de la Crítica de l’Art. Professionals que han entés i han interioritzat que no només han de parlar de «perles» ni «fils».

El paper-problema dels museus i administracions públiques

Fonamentalment la Història de l’Art del segle XX ja està produïda. Vull dir: hom ja l’ha feta muntar damunt de la línia del temps i l’ha segmentat, etiquetat… i totes aquestes coses —de nivell elemental— que s’han de fer per tal d’adoptar una certa visió de conjunt. Ara, però, podem reescriure la Història de l’Art cercant nous camins. Una branca que hem de mirar d’abordar és observar el «com» s’ha escrit aquesta Història de l’Art. Revisar les perspectives per tal de tornar a fer lluir moltes obres de l’art que han restat arraconades; ja sigui per interessos de determinats moviments artístics, enemistats entre crítics i artístes i un llarg etcètera de batalles que han xacrat el món de l’art i que han fet que les masses hagin deixat d’entendre l’Art del seu propi temps. Un cop s’hagin rescatat tants i tants artístes oblidats —entre ells Lartigue—, també haurem de treballar de forma seriosa a través dels discursos que enfoquen sobre les perspectives d’allò que és local. Un dels errors que ha comés la historiografia de l’art al llarg del segle XX, ha estat centrar-se en l’adoració d’un starsystem internacional i oblidar el món local. I no ens enganyem: aquest starsystem ha estat promogut pels nostres museus i institucions culturals. Un exemple clar: una de les polítiques culturals de la Barcelona preolímpica fou la de farcir la ciutat amb obres de grans artistes del moment com ara Els Mistos de Claes Oldenburg o El Peix de Frank Ghery. Les Adminstracions públiques volien fer-se veure a nivell internacional. Aparèixer a les guies turístiques com a important hub cultural. A gairebé uns vint anys d’aquella mena de política cultural, Barcelona encara malda per entra de ple dret dins del món de les «ciutats creatives».

Els mateixos museus encara treballen sense una metodologia clara. Ho corrobora la notícia que saltava a les planes dels diaris els últims dies de primavera de 2010: El MNAC i el MACBA volien arribar a un acord per tal de definir límits. Això denota la manca de treball de fons que s’ha fet durant aquests anys de recuperació del país. No ens enganyem: si realment volen arribar a un acord per definir límits és a causa de la difícil situació econòmica. D’altra banda, sinó, continuarien comprant obres a dojo que després queden dipositades sine die en els soterranis. Dos exemples més d’aquesta nova situació en els museus: El mateix MNAC i el MNCARS.

Per una banda el MNAC ha decidit oferir al gran públic una nova presentació de l’art mostrat a les sales d’art gòtic. Com ells mateixos reconeixen, no abandonen la linealitat expositiva. Només han pujat del dipòsit determinades obres cabdals de l’art de ca nostra que restaven ocultes només pel gaudi i especulació d’erudits. Mentre la població i institicions públiques i privades paguen la factura. Serà una mostra molt maca de veure, no li resto importància. Però una nova reubicació de les peces i la incorporació d’alguna, que restava amagada als ulls del gran públic, no aporta res de nou a qui vol passar a un nivell superior en la forma d’entendre l’art. Més enllà de la fixació viciosa del taxidermista.

Més agosarada és la proposta de Museu Reina Sofia (MNCARS). Amb l’arribada a la direcció de la nau d’en Borja Villel, aquest museu de Capital una mica amb olor de naftalina postmoderna està cercant noves mirades. En obrir-se el 2010 Villel proposa el «Principi Potosí». Una nova mirada sobre el concepte de l’«alteritat»; un concepte molt treballat per l’Antropologia i també pels mateixos artistes, poc treballat, però, per la historiografia de l’art. Villel vol descarregar també el concepte cronològic i mirar de centrar-se més en les tendències. Seria d’agrair que pugui reixir en la seva tasca i no quedi derrotat per la salvaguarda econòmica que segurament durà a terme en Guillermo de la Dehesa. Un reconegut financer que es dedica a rescatar patrimonis de la foguera de la malversació. Esperem que el tàndem Villel-De la Dehesa sigui possible. Creiem que sí ho serà.

Tornar a sentir

Docents i institucions, juntament amb els camins que la pròpia disciplina han seguit al llarg del segle XX han fet que les obres d’art hagin perdut el seu potencial per a fer-nos sentir quelcom. La Història de l’Art, al meu entendre, ha de saber tornar a explicar les obres. Cal trencar el distanciament entre obre i públic. Reconec que tota obra ha de tenir la seva «àura», d’acord. Però això no comporta que l’espectador, resti al marge. Les obres d’art són per gaudir i, si pot ser, tocar-les, experimentar-les.

Caldrà refer la història de l’art en base a nous coneixements acumulats. Molts d’aquests coneixements provenen dels errors efectuats per la mateixa disciplina. La Història de l’Art, ha d’explicar l’Art i no tancar-se en si mateixa. Té raó Hurtado quan assenyala que la Història de l’Art és una disciplina pagada de si mateixa. Però, també, caldrà reobservar tota la producció de textos: des de Panofsky fins a Hal Foster per trobar les falles, els vicis, les quotes pagades a l’starsystem.

Per una altra banda, els professionals de la Història de l’Art, han d’emprendre una seriosa tasca d’immersió en procediments interdisciplinars. Sortir del seu locus amoenus, que de vegades representa la disciplina per tal de no rovellar-se. Aprendre d’altres disciplines com ara les Ciències Exactes, la Medicina, la Sociologia, la Psiquiatria Clínica, poden aportar a la nostra disciplina molts punts de trobada amb professionals que poden trobar-se al·ludits pel món de l’art. Amb una nova visió que els faci sentir, experimentar i participar d’una disciplina que hauria de ser útil per a tothom. Sense excepcions.

Comments are closed.