Canviar-se d’habitatge té els seus avantatges i incomoditats. Dins el llarg llistat d’avantatges puc esmentar: canviar d’aires i entrar en un nou ambient, no trobar-se lligat a cap hipoteca, oblidar els problemes amb els antics veïns, rejovenir les ganes de crear un nou recer… Per contra, entre les incomoditats es trobarien: tornar a fer les gestions per tal que el nou habitatge tingui suministraments habilitats, reubicar-se dins del nou barri d’acollida, coneixer les manies dels nous veïns… Però entre les grans incomoditats de tot canvi d’habitatge hi ha el trasllat de l’aixovar. Carregar com un bastaix amb tots els mobles, maletes plenes de roba, estris de cuina i andròmines diverses.

Un dels punts que més m’ha preocupat, d’aquest moviment d’objectes diversos, ha estat el trasllat dels llibres que conformen la meva biblioteca personal. Deuen ser vora el miler i mig de volums. Reconec que és un nombre reduït de volums, comparat amb moltes altres biblioteques particulars que deu haver-hi; com ara la del Historiador Josep Termes, amb uns 30.000 volums. Hi ha grans biblioteques personals que m’agradaria conéixer de la mà dels seus propietaris: com deu ser la biblioteca personal d’en Lluís Permanyer, o la d’en Josep Maria Ainaud de Lasarte? Són persones que admiro pels seus coneixements i crec que poder visitar el lloc on reposen les seves fonts deu ser de gran interés.

The player will show in this paragraph

Traslladar llibres no és una tasca gens intel·lectual. Un problema que tenen els llibres, a l’hora de canviar-los de domicili, rau en el gran pes que tenen en relació al seu volum. S’han de ficar en caixes no gaire grans, per tal que una persona les pugui moure amb una certa agilitat. Sinó el treball es complica. Això genera una gran quantitat de capses de cartró amb llibres.

L’urgència d’abandonar l’antic habitatge mena a accions poc encertades: omplir capses i capses de llibres sense establir cap mena d’ordre, tal i com es trobaven a les lleixes. Com a petita indicació vaig entretenir-me a etiquetar els paquets resultants amb mots com «novel·la en català», «catàlegs», «fotografia»… etc. No sé si ha servit de gran cosa, la veritat és que en el moment d’instal·lar-me al nou pis de Badalona, he intentat ser fidel una determinada ordenació per matèries. El poblema recau, també, en establir un acord alhora decidir quines són les matèries importants i quines les secundàries. El sistema d’ordenació per matèries més empreat en el nostre territori és el CDU; es a dir, el Codi Decimal Universal. No entraré en aquest article a parlar en profunditat sobre les virtuts i problemes que proporciona el CDU. Només donaré notícia de quatre pinzellades que m’han ajudat a repensar la meva pròpia biblioteca.

El CDU es troba conegut com a «llenguatge documental controlat» això implica que parteix d’un consens entre una comunitat determinada que en fa ús i alhora, a nivell intern es troba coordinat de tal forma que cada unitat del llenguatge pugui tenit sentit semàntic en si mateixa i també en relació a la resta del llenguatge. Per una altra banda el CDU es basa en la combinació de resultats numèrics que es corresponen directament amb les famoses taules de matèries. A la fi, aquest sistema classificatori està enfocat, en certa mesura, a localitzar el document en la prestatgeria. Sóc conscient que avui en dia és l’anomenada «signatura» o «marca topogràfica» la que hauria de detectar la ubicació exacta del document. Però també és cert, que aquestes dues últimes sovint no deixen d’ésser una emprenta CDU del document readaptat a les necessitats de la biblioteca. Així doncs, vaig decidir optar pel CDU per tal de reordenar llibres i revistes. La mediateca resta a part. Una de les meves intecions és que, tot aprofitant el canvi d’habitatge,  la meva biblioteca personal es comencés a dotar d’uns estàndars normatius per tal de poder, a molt llarg termini, interoperar amb recursos d’altres biblioteques.

Vaig decidir observar dues de les grans institucions en quant a biblioteconomia pràctica: la Biblioteca Nacional de Catalunya (BNC) i la Xarxa de Biblioteques Públiques de la Diputació de Barcelona (DIBA).  Els resultats foren sorprenents i, alhora, encoratjadors. La Biblioteca Nacional de Catalunya empra el CDU de forma estricta. Respecta el buit misteriós que existeix pel número 4. Treballa molt bé els diversos nivells de profunditat que aporten més significat semàntic amb l’ús dels auxiliars. Per la seva banda, la Xarxa de la Diputació de Barcelona aporta una simplificació substancial a l’ús de les taules CDU. Aquesta última fa ús de la modificació catalana realitzada per Jordi Rubió i Balaguer. Això últim implica que omplen l’espai de la taula 4 per l’ús de les llengües i això, de retruc també afecta a la taula del 8. Axí pel llibre Els Nostres objectes de cada dia : petit diccionari irònic i sentimental de Josep Mª Espinàs el codi CDU de la BNC és: 849.9-7″19″; mentre que per a la DIBA és: 833.4″19″. La conclusió vàlida que s’ha d’extreure d’aquesta observació és que, en el context de les biblioteques catalanes l’ús del CDU parteix de diverses tendències: més estrictes o, menys restrictives i més relaxades; ús de CDU adaptat per Rubió i Balaguer o, seguiment del CDU internacional. En tot cas, la visió optimista ens aboca a la pròpia capacitat d’escollir un model d’us de la CDU, fins i tot em podria aventurar a crear un propi protocol per l’aplicació del CDU.

Però deixem el CDU de banda. Aquest sistema classificatori, juntament amb la creació de signatures, només ens ajuden a localitzar el document a les prestatgeries i poca cosa més a nivell d’informació per matèries. Una biblioteca personal necessita moltes més atencions. Una d’elles és l’obtenció d’espai necessari. No només per estar-s’hi, sinó també per poder créixer. A la meva biblioteca personal entren una mitjana de 5 llibres mensuals, que amb pujades i baixades poden acabar en una entrada de gairebé cent llibres anuals comprats en llibreries d’antic i noves. Són pocs els casos d’entrades de llibres regalats. En qualsevol cas, aquest fet planteja que l’ubicació d’un espai propi per a la biblioteca implica haver de valorar el seu «creixement natural». Al pis de lloguer on vivia fins ara, a La Clota de Barcelona, els llibres es distribuïen tant per un petit estudi informatitzat —un parc amb quatre ordinadors en xarxa—; com també pel saló. En prestatgeries de tota mena. El trasllat de la biblioteca m’ha donat l’oportunitat de repensar com m’agradaria que fos la nova biblioteca. Ells llibres són els mateixos, només que ara es poden reordenar per matèries. Al mateix temps també es podrà crear una base de dades que intenti recollir algunes dades bàsiques i que treballi en base a estàndars acceptats com ara el Dublin Core, el MARCXML… i, també, amb indexació lliure. Cal, però, modelitzar i construir la base de dades.

Aquest article serveix en certa mesura de background per aquesta tasca de hauré d’empendre si realment vull treballar amb una biblioteca personal que pugui interoperar amb altres biblioteques personals. Realment és una visió a llarg termini, però que no té res d’utòpic, si realment volem començar a obrir el patrimoni cultural de propietaris privats per a investigadors, relació de fonts documentals, cercar originals fora dels circuits de venda o préstecs habituals… Tenir un cert ordre i sistematizació dins de la pròpia biblioteca ajuda al bibliòfil a marcar-se nous objectius per a l’adquisició de nous volums, marcar el to de la col·lecció…

One Response to “Trasllat d’una biblioteca personal”