Una de les grans oracions que serveixen per donar empenta als nous aprenents postula: «Ningú no neix ensenyat». Una fórmula plena de contingut. En efecte, l’ésser humà necessita formar-se per tal d’entendre el món on viurà al llarg de la seva vida. Necessitem recollir l’herència de les generacions que ens han precedit per tal de conrear nous futurs. En la nostra societat aquesta transmissió de coneixements «a l’engròs» es realitza a través diverses etapes que conformen l’escolarització.

A Catalunya aquest és el sistema que impera. L’escolarització parteix de la base que l’ésser humà s’ha de formar-educar des de la infància. Així, hom pot emprendre un camí que s’allargarà durant anys. Tot partint d’una educació bàsica obligatòria —en la meva època de pupil es deia EGB (Educació General Bàsica)—, fins a poder abraçar nous nivells com ara la Formació Professional o el món universitari amb els grans ventalls de titulacions que s’hi ofereixen. Aquest sistema educatiu té una doble cara: per una banda serveix d’aparcament de nens, propietat d’uns pares que durant diverses hores del dia no els poden acompanyar o formar ells mateixos; per una altra banda, tant escoles com universitats es troben curulles de formadors pèssims, abocats a la docència com a una de les poques coses que saben fer. I a més a més la fan malament!

La intenció aquí no es teoritzar sobre el model educatiu del nostre país. Pretenc fer una breu memòria dels professors que m’han servit per formar-me com a persona; amb uns determinats coneixements que m’han atorgat les habilitats necessàries per tal de poder entendre els molts diversos continguts que el nostre món crea de forma infinita.

Si bé, és veritat, la idea de Professor es troba associada al docent de l’educació secundària i superior —mentre que la figura del Mestre s’associa a la primària—, m’agradaria encetar aquests textos de forma cronològica i adoptant una definició relaxada de professor.

De tots els professors que vaig tenir durant la meva educació primària al Col·legi Sagrada Família d’Horta tinc un especial record de Jose Luís García López. Va ser el meu mestre de ciències socials de vuitè d’EGB i, si no recordo malament, també tutor de curs.

El Col·legi Sagrada Família d’Horta és una escola en règim concertat amb la Generalitat de Catalunya i gestionat per una ordre religiosa: els Germans de la Sagrada Família. Sempre he dit que els «Hermanos» —normalment anomenats d’aquesta forma per la seva procedència majoritàriament espanyola—; són uns gestors econòmics excel·lents. A Horta han construït un autèntic imperi escolar. Amb una llarga tradició que enllaça amb altres centres escolars regentats per ordres religioses com ara els Salesians o Dominiques de l’Anunciata. En canvi, com a educadors són nefasts. Horrorosos. Potser una bona idea seria que es dediquessin a la gestió i no interferissin en els continguts impartits a les aules. Sé que això té un cert grau d’irreverència; donat que un col·legi amb caràcter religiós veu en els joves una bona pedrera per a l’adoctrinament. Avui però, això tampoc acaba de funcionar; cada cop hi ha menys «vocació».

Tornem, però, al professor portat a la palestra d’aquest text. Els xiquets de la meva generació —i generacions anteriors també— el coneixíem amb el malnom de «el pipa». Senzillament perquè tenia el costum de fumar amb aquest estri. El gran misteri es trobava en què gairebé ningú no l’havia vist mai fer-ho. No sé fins a quin punt, ell tenia constància d’aquest malnom amb el qual l’identificàvem, en tot cas, en presència seva mai apareixia el malnom.

Crec que Jose Luís García, brillava —i encara deu lluir, si no és jubilat— per la seva humanitat. Per la seva continuïtat de caràcter. Per la seva justícia. Penseu que en un col·legi privat no deixa de ser el cau de nens malcriats que, tant per edat com per costums, troben qualsevol excusa per fer saltar pels aires la calma de qualsevol mestre. A més a més, al Col·legi Sagrada Família que coneixíem nosaltres, les casses les formàvem una caterva significant de quaranta alumnes de tots dos sexes. Un polvorí que molts mestres no podien assaciar. Ell, en canvi, quan s’apropava la tempesta, recordo que emmudia i ens fitava sense defugir les mirades. Una escena que té molta relació amb el brau i el torero. Altres professors començaven a escridassar-nos i fer créixer l’estat de crispació; sinó també abandonaven l’aula —havien perdut, evidentment. Ens amansia amb la seva mirada projectada des de unes eternes ulleres que en certa mesura l’apropaven a la caricatura.

De les seves classes magistrals sempre recordaré el fervor i la passió en les explicacions. Això és d’agrair. Sobretot si pensem que la tasca docent es basa en la repetició curs rere curs dels mateixos continguts. Suposo que també l’èxit de les seves explicacions era conseqüència de les matèries que explicava; totes elles de la branca de les ciències socials. Uns continguts que permetien el debat, la reflexió, les notes a peu de text. Les seves classes es trobaven trufades de coneixements de tota mena. Sempre hi havia una extensió en el discurs que afavoria l’enteniment, i això, és de lloar. Mireu, no és el mateix que us expliquin la Revolució Francesa o la Transició política espanyola de forma «carpetovetònica» —com diria Camilo José Cela— que de forma apassionada. Davant nostre apareixia Napoleó comandant els exercits cap a Waterloo; l’explicació dels famosos mamelucs; un Lenin  heròic, tot arengant fervorosament a les masses; la caiguda de l’Alcàsser de Toledo; l’arribada de Carrillo disfressat amb una perruca rossa… L’inventari de personatges era molt extens i variat. Si has d’explicar la Història has de fer-ho amb interès. El món adult es preocupa molt poc per la Història com a eina social i cultural; com a memòria activa per encarar el present. Així, l’estat de les coses actuals. Si no tenim memòria històrica, perdrem tota capacitat de reacció davant l’imprevist. I aquest imprevist de vegades es pot presentar amb la forma del terror.

Les classes, però, de Ciències Socials i Història no només eren les úniques habilitats d’aquest professor. També reeixia com a conseller. En la funció de tutor de curs —Comandant de la caterva que representàvem quaranta alumnes preadolescents de vuitè d’EGB—, semblava que tingués atorgada el do d’educar per a la vida. Recordo les classes sobre nocions sexuals. Amb tota la sinceritat que comportava: ús de mètodes anticonceptius, la pubertat, etc… i això en un col·legi amb un patró religiós de tipus castís. Tota un exemple de llibertat de càtedra que ja agradaria a més d’un professor universitari, massa obsessionats pel carnet polític.

A tall d’això últim que he explicat: no sé amb quina tendència política simpatitzava Jose Luís García. Tant bon punt puc pensar que s’alineava amb el PSOE —línea ibèrica—, com també amb l’anarquisme més lliurepensador i poc sindicalista. Seria una contradicció pensar que s’apropava a la dreta. En tot cas, sigui quina sigui la tendència política amb la qual s’identificava, crec que feia imperar l’educació en els valors per damunt de tot.

Aquesta educació en valors li feien dir frases memorables que haurien d’estar en les ments de molts de nosaltres. Així, per exemple, recordo que comentava que al món adult hi havia dues formes d’entrar-hi: «a poc a poc, o de cop». Els que ho hem fet a poc a poc, hem pogut apartar-nos de lacres contemporànies com ara les drogues, la disbauxa sense sentit, o el fracàs universitari. Per desgràcia, en el Col·legi Sagrada Família, molts nois de «casa bona» van haver de pagar amb escreix —alguns, fins i tot, amb la pròpia vida— aquesta sortida sobtada vers el món adult. Una altra frase que encara avui en dia recordo d’aquest Comandant de prepúbers és la que ens ajudava a tirar endavant contra qualsevol fracàs de la vida, dels estudis, etc… Ens mirava des els passadissos, que restaven entre les fileres de les taules, i deia: «Es pot perdre una batalla, però mai la guerra». Una frase molt propera a Sun Tzu en l’Art de la Guerra, no trobeu?

A la fi, crec que el recordo per la seva humanitat i per la seva capacitat de fer-se un entre nosaltres. Crear proximitat ha de ser essencial, avui en dia per tal de connectar amb el públic, amb els alumnes, amb els usuaris.

Crec també que, els que varem aprofitar les seves classes, portem dins nostre el foc de les seves paraules i la memòria de tot allò que ens va saber transmetre.

Comments are closed.