Les notícies cícliques assetgen cada estiu  el gran públic. Es repeteixen amb una monotonia sorprenent, sense cap mena d’anàlisi: l’atur baixa, l’inici d’una altra guerra llunyana, els boscos propers cremant-se, la commemoració de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna…

En aquest article parlaré sobre aquesta última notícia: l’arribada de l’home a la Lluna. Des de ben petit cada estiu aquesta notícia ha saltat del paper dels diaris a la pantalla de la televisió, i viceversa. Per a mi, l’estiu no té sentit sense aquest recordatori. Això precisament és el que és: un recordatori constant. L’arribada de l’home a la Lluna constitueix una remor de fons que omple els pisos tancats perquè els seus habitants es troben al camping de torn, una remor que arriba amb les onades de la mar a les platges… Una forma de dir: el 20 juliol de 1969 l’ésser humà —liderats pels EEUU— va arribar al seu satèl·lit més pròxim. Enguany ens recorden el quaranta aniversari d’aquella gesta.

Les últimes setmanes tots els focs d’artificis dels medis de comunicació occidentals s’han destinat a la cobertura d’aquesta efemèride. Converteixen una notícia del 1969 en actual. Aquesta notícia cíclica té els seus seguidors, any rera any. Els mecanismes propagandístics funcionen a la perfecció. La nostra actual societat de l’espectacle necessita nodrir-se d’informacions-espectacle d’aquesta mena. No deixa d’ésser curiós que el text de Guy Debord sigui de 1967, després vingués el maig francés del 68 i la Primavera de Praga i l’any següent la conquesta lunar. Era un context de Guerra Freda; on tant Occident com els països socialistes es trobaven dins d’una dinàmica de confrontació. Un moment clau on la Modernitat passava per una zona de turbulències.

Dins d’aquest context, la conquesta del satèl·lit representava un cop de força per demostrar qui manava realment a la Terra. Aquesta situació no deixa de resultar paradoxal: per demostrar el poder entre blocs, hom decidí sortir del planeta blau per conquerir una pedra que dóna voltes al voltant nostre. El final de la modernitat estava marcat per la constant construcció de fronteres i, alhora, el qüestionament d’aquestes: el mur de Berlín; la construcció de l’Estat israelí, els procesos de descolonització…

La missió de l’Apollo XI no deixava d’ésser una gran campanya de propaganda política nordamericana. Kennedy havia anunciat que l’home viatjaria a la Lluna. Les empreses armamentístiques del seu país però, decidíren executar-lo en pro d’un nou president més bel·licista: Nixon. Amb aquest últim, sí es va fer efectiu l’aterratge lunar.

Cada any tenim la tornada de les imatges dels paisatges lunars. De les veus que narren la importància d’aquella gesta. De tot l’embolcall que ens fa veure el poder dels Estats Units d’Amèrica com a líders de la missió de l’Apollo XI. Davant la commemoració de la data concreta, sempre hi ha qui parla del context de Guerra Freda on es trobaven els blocs polítics de l’hemisferi nord del planeta Terra.

Vull reflexionar sobre un fet cabdal: la veritat o la falsedad de les dades aportades. Realment l’home ha trepitjat la Lluna? És un debat difícil de treballar. Sobretot sabent que és un discurs que no agrada als blocs occidentals arrenglerats amb els Estats Units d’Amèrica. Però realment cal pensar sobre els mecanismes dels quals disposava en aquells moments occident per tal d’aturar la cursa desbocada,  entre els EEUU i la URRSS,  cap a la Lluna.

El segle XX va tenir la capacitat de construir i explicar la seva pròpia història a través de la imposició d’imatges.  Quan antigament els cronistes romans narraven el paisatge africà l’embolcallaven amb tota una sèrie d’éssers que, després, l’imaginari medieval va conrear. Els textos explicaven una realitat que es reinterpretava de forma infinita. La imatge fotogràfica ha tingut la capacitat de documentar i certificar com a vertaders determinats moments de la història de la humanitat. No hi ha text que rememori la gesta lunar que no estigui adobada d’imatges realitzades pels passatgers de l’Apollo XI. ¿Realment fou així, o en aquell moment precís l’occident capitalista havia de donar un cop de força davant dels països soviètics i, fins i tot, davant de la seva pròpia opinió pública? Les meves reflexions poden fer pensar a algú que recolzo la anomenada «Teoria de la Conspiració»; on es nega de l’ésser humà hagi arribat a la Lluna. De fet, la meva postura parteix d’un escepticisme que es basa en les capacitats tècniques que existien per fer possible una aterratge humà a la Lluna.

Repaso els llibres d’Història de la fotografia del segle XX. La majoria parlen de la fotografia des d’un punt de vista purament artístic. De vegades, però, la fotografia artística s’afegeix amb la fotografia documental. Un exemple ben clar: una de les imatges totèmiques del segle XX —el retrat d’Ernesto «Che» Guevara—, fou captada per Alberto Díaz Gutiérrez —«Alberto Korda»— amb una visió bàsicament documentalista. Però la realitat ha estat que la fotografia del «Che» es va convertir en una autèntica icona que representava la possibilitat de l’expansió de la lluita socialista arreu del planeta. És una imatge fotogràfica que es va idealitzar i, que en certa mesura, s’ha enquadrat també dins del món artístic; de la fotografia artística. Tornem de nou als nostres astronautes que arribaren a la Lluna. Ells també havien de consolidar la seva situació. No bastaven només les paraules d’Amstrong: «Aquest és un petit pas per a un home, però un gran salt per a la humanitat»; calien també l’explicació pràctica a través de documents fotogràfics i de video. Per tal de poder documentar i donar força a un «això ha estat veritat». No deixa d’ésser curiós que una de les primeres imatges de l’ésser humà retratant-se fora del planeta Terra no siguin tingudes com a document artístic i com a testimoni documental alhora.

Durant els últims quaranta anys ens han mostrat les imatges com a representació d’una realitat total, d’una veritat que no es pot discutir. Talment com un dogma. La Modernitat tenia la capacitat de transmete amb caràcter de validesa determinats dogmes. Basava molts relats a través d’enganys que li servien per perpetuar les seves necessitats. Per no deixar fluir amb tanta rapidesa el pas del temps. El feixisme es volia perpetuar en el poder tot difonent el missatge que el seu Cabdil —per exemple— era l’escollit de Déu per governar els desitjos de la població. Aquesta moneda de canvi fou d’un èxit total durant més de quaranta anys a l’Espanya del General Franco. La Postmodernitat però, ajudà a l’enderrocament dels mites. Va permetre obrir vies de debat que revisaven les Grans Teories. Sóc conscient també, que com tot, el moviment postmodern també tingué els seus errors. També volia establir els seus principis com a únics i vàlids. Els seus profetes, però, només conegueren l’inici del procés que enderrocà la Modernitat.

Baudrillard ens parlà de com la nostra societat s’estava construint a través de simulacres: «Disimular és fingir no tenir quelcom que es té. Simular és fingir tenir allò que no tenim.» (Baudrillard, 1998 [1978]; p. 12). Els simulacres van invair el món del segle XX. La tecnologia va permetre que a través de la simulació quedés qüestionat què era vertader i què era fals; què era real i què restava dins el pla d’allò imaginari. Sé que ens establim dins d’un estadi més filosòfic que no pas científic. Emperò, som conscients que la ciència del segle XX va estar molt influenciada per les ideologies polítiques. Sovint els científics han hagut de caure sota el dogal dels polítics; com ocorre actualment amb el debat de les cèl·lules mare o l’ús dels transgènics.

Allò que interessava en el moment del 20 de juliol de 1969, pel bloc occidental liderat pels Estats Units d’Amèrica, era anunciar el triomf de l’arribada a la Lluna abans que no pas els soviètics. Fer creure als soviètics que ells havien conquerit la pedra lunar. Possiblement no existien els avenços tècnics per fer que persones de carn i ossos passegessin per la lluna, però a la Terra existien els medis per fer possible una simulació de com seria el caminar de l’home per la Lluna. Es va crear una simulació per tal d’atorgar al món la visió de superioritat d’un bloc per damunt d’un altre.

Torno a vindicar un lloc important de la imatge de Buzz Aldrin damunt el terreny lunar —vertader o fals—. És la història d’una imatge que reapareix cada estiu davant de la població d’un món globalitzat per continuar dient: «aquesta és la nostra veritat, l’única vàlida». Dins d’una societat de l’espectacle com l’actual, tot és representació: la representació de la crisi econòmica —per exemple— és interpretada senzillament com un espectacle per aquells que encara conserven el lloc de treball. I així la majoria de les activitats humanes. Vivim en la època dels missatges sense consciència. Tot és publicitat. L’activitat econòmica es destina al temps d’oci. Les imatges són una droga autèntica que volen fer viure aquest somni etern d’una humanitat sota el so constant de l’espectacle. Dins d’aquest espectacle sorgeixen les notícies cícliques que volen mitificar la història. La postmodernitat havia anunciat el final de la història. Això no fou ver.  La Història, com a coneixement i autoexplicació o justificació dels vencedors, s’ha continuat escrivint. Ara però, es veuen molt millor allò que hi ha de fals en el discurs històric: no hi havia —per exemple—, armes de destrucció massiva a l’Iraq.

Tot el món s’ha espectacularitzat. El gran espectacle fou, sense cap mena de dubte, la simulació de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna. Fou un espectacle per occident i un contraatac propagandístic pels països de l’òrbita soviètica. El planeta Terra esdevenia un satel·lit de la mateixa Lluna (Baudrillard, 1998 [1978]; p. 70). Es canviaven les tornes. El món establia l’inici de la seva espectacularització:

Amb el desenvolupament del capitalisme, el temps irreversible s’ha unificat mundialment. La història universal arriba a ser una realitat, ja que el món sencer es reuneix sota el desenvolupament d’aquest temps. Però aquesta història, que és la mateixa a tot arreu alhora, no és encara altra cosa que la negació intra-històrica de la història. És el temps de la producció econòmica, retallat en fragments abstractes iguals, que es manifesten sobre tot el planeta com el mateix dia. El temps irreversible unificat és el del mercat mundial, i corol·làriament el de l’espectacle mundial. (Guy Debord,  La societat de l’espectacle, capítol 5, paràgraf 145).

La humanitat va caure en el seu propi parany. Tot simulant l’arribada de l’ésser humà a la Lluna, signava la seva condemna de mort davant d’allò que és Real. Si es pot manipular l’autenticitat d’un fet tan important i únic com aquest: es pot manipular tot. L’espectacle, com a motiu bàsic de consum. A l’estiu les notícies importants decauen i sorgeixen notícies cícliques com aquesta que ens ocupa on trobem l’aiguabarreig conscient d’ideologia política i espectacle. No sé si realment l’ésser humà ha trepitjat la Lluna. D’una cosa podem estar segur: la humanitat continua sense revoltar-se, continua a la lluna de València sense tenir la capacitat de decidir sobre la falsetat o no dels missatges que molts medis de comunicació difonen.

Referències bibliogràfiques:

—Baudrillard, Jean; 1998 [1978]: Cultura y Simulacro, Editorial Kairós, Barcelona.