Vivim en societats que es mouen a un ritme que mai no s’atura. Un dinamisme que ens obliga a desitjar més, a realitzar més tasques amb el mínim de temps. Qui no puja al tren que passa, el pot perdre per sempre. O almenys durant algun temps.

Les màquines però, ens ajuden constantment a no perdre aquest ritme. Com soldats marquen el compàs: «Un, dos, un, dos…». La necessitat d’anar cada, cop a més, per una mena de coll d’embut per on ha de passar tot. Aquests artefactes, al menys els que envolten el nostre món, disposen d’un caràcter propi. Tenen la capacitat d’esdevenir una mena de pròtesis del nostre cos. De fet, moltes d’aquestes màquines, arriben a suplir les funcions humanes.

Fins aquí la història ja és coneguda. Estaria bé pensar en la imatge que Umbo va crear per tal de parodiar el ritme frenètic dels reporters de la seva època. Això era a mitjans dels anys vint del segle passat. En aquest collage fotogràfic se’ns revela un cos humà envaït per tota mena de màquines que supleixen els sentits humans: una càmera fotogràfica a l’alçada dels ulls que supleixen la vista, una trompa de gramòfon que capta tota mena de sorolls….; de fet, la visió de l’home d’avui en dia només ha actualitzat la imatge i el model de les màquines. El concepte de la imatge creada per Umbo es manté amb tot el seu pes.

Llibertat (I)

Per una altra banda, també han sorgit nous aspectes que són força importants i que, en certa mesura, marquen la nostra forma de relacionar-nos amb les màquines i fins i tot amb la resta de gent. No deixa de ser cert que les ràdios de butxaca, aquells aparells que la gent gran s’enduu per sentir els programes preferits tot prenent el sol de la tardor, són un dels primers dispositius wireless de la vida moderna.  La primera andròmina sense cables. Avui tothom demana la possibilitat d’accedir a internet o transferir dades del seu ordinador portàtil a través de dispositius wireless o wi-fi. I aquest fet fa que la gent senti la llibertat de la seva relació amb les màquines. Poder-se connectar a través d’un telèfon mòbil, a la xarxa informàtica, enviar dades a un servidor, o fins i tot, enviar fotos a un altra persona, és avui en dia una de les frivolitats que la tecnologia contemporània ens ofereix. Dins del nostre espai més immediat circulen tota mena de codis encriptats, i que tenen com a destí viatjar d’un dispositiu a un altre sense la necessitat d’un cable.

Dins de tot aquest joc, sembla evident que el telèfon mòbil és el rei dels dispositius que més s’han incrustat en els nostres hàbits contemporanis. A banda dels ordinadors. Però si bé, l’ordinador no és habitual que ens acompanyi fins a una latrina, un mòbil sí que ho és. També existeixen altres trastos que estan destinats a fer-nos pensar que la vida seria més dura i més àrida sense la seva presència: des d’un mp3 per evitar deixar la passió per la música arraconada, fins a càmeres digitals que funcionen a hores d’ara sense suport físic analògic. També hi ha les gravadores de veu que prescindeixen de les incòmodes cintes, que a la llarga sempre s’embrutaven o perdien la seva funda. El més sorprenent d’aquests dispositius és que en els últims anys, han fet un salt qualitatiu cap a les tecnologies digitals, totalment emparentades amb els ordinadors i els seus sistemes de programació.

Memòria

Fet i fet, no deixa de ser una bona estratègia per tal d’eliminar allò que transportava la nostra memòria (les cintes, els rodets de fer fotos, els cd’s….). Amb una gran ingenuïtat hem deixat que els nous electrodomèstics supleixin les nostres capacitats per recordar una data, per transcriure un text, per comunicar-nos amb la persona estimada… Això ens ha fet més dependents d’aquestes màquines. I per aquest motiu els hi hem exigit una sèrie de requisits (seguretat en la transferència de dades, emmagatzematge, autonomia energètica…) bàsics que en certa mesura marquen la seva ambivalència macabra.

Llibertat (II)

Per una banda, al llarg de tot el segle XX els objectes electrònics, i després els digitals, han experimentant un procés constant de miniaturització. Cada cop els rellotges de polsera són més i més petits, fins i tot hom parla ara d’implantacions subcutànies per a nens petits que tenen la capacitat de perdre’s sovint. Un sistema, que cal dir-ho, ja funciona —a mode de polseres electròniques—, entre els centres de reclusos. Amb aquest procés constant de reducció d’escala, els objectes intenten fer-se invisibles entre nosaltres i el medi, entre nosaltres i la resta dels elements socials. Es fan petits com si ens diguessin: «fes-me servir com si jo no hi fos». Però aquesta capacitat per haver de resultar vertaderament útils, invisibles, i portàtils (tot alhora!) ha quedat potenciada gràcies a la possibilitat de funcionar sense fils. Com ja hem dit, tots aquells que vam viure l’esplendor i mentida dels anys vuitanta del segle XX, vàrem poder gaudir de les radiocassettes que funcionaven amb piles, dels jocs electrònics de baix cost i de resultats enlluernadors. En fi, una mena d’eufòria tecnològica que va permetre l’entrada de les tecnologies digitals… Doncs bé senyors, aquests aparells ara ja massa allunyats en el temps i, segons com, a l’altra banda del mur de Berlín, eren el precedent del concepte de wireless. De la vida sense cables. Destaco aquesta situació a l’altra banda del teló d’acer perquè, en certa mesura, amb la caiguda del mur de Berlín cauen també els anys vuitanta i es comencen a popularitzar nous sistemes d’enmagatzament: arriba el compact-disc. S’inicia l’època dels suports digitals de consum domèstic.

La mentida però, resorgeix —com sempre—, en acabar-se l’eufòria inicial. Cal que es puguin qüestionar totes aquestes comoditats amb un mirada més distanciada. Què hem de fer quan s’està acabant la bateria de l’ordinador portàtil? O quan sortim de casa amb la bateria del mòbil massa baixa, o quan a mitja reunió l’agenda PDA s’apaga. Encara pitjor quan en un safari fotogràfic de gran interès la càmera digital comença mostrar símptomes de mareig i hem de tornar cap a casa per tal de recarregar energia… És llavors quan comencem a veure com el cable apareix com una extensió obligatòria dels dispositius portàtils. Més d’una vegada hem hagut de sortir de casa carregant amb el cable necessari, per evitar la mort súbita del nostre amant portàtil-inalàmbric.

Com veiem, un punt feble d’aquestes tecnologies digitals rau en la seva autonomia elèctrica —amb la dependència a una font permanent d’electricitat fixa, que les pugui restablir el seu nivell de vida òptim. Feia molt de temps que em preguntava per què no apareixen mòbils que tenen la capacitat de carregar-se amb el vent, o amb la llum solar, o amb la llum de l’oficina, o no sé…. com sigui, però vertaderament sense haver-se de connectar a un endoll! Ara sembla que aquesta solució aviat serà una realitat.

Per una altra banda, la dependència amb els cables, es troba en la capacitat d’aquests aparells per tal de complementar funcions amb la resta d’andròmines digitals. Càmeres de fotos que «descarreguen» les seves imatges en un disc dur a través d’un cable de tipus USB, o un telèfon mòbil amb sistema de transferència de dades que pot recollir agendes de telèfons que l’usuari té en el seu ordinador… És crea doncs, un altre sistema de dependència amb les màquines per culpa de la seva manca d’autonomia. Si per exemple, tenim una entrevista gravada amb una enregistradora digital i la  volem guardar en un format diferent al que ella ens ofereix, haurem de «passar» l’entrevista a l’ordinador i després amb un programa de processament de so, remostrar l’ona sonora i donar-li el format desitjat. Un poc embolicat, tot plegat. Encara no hi ha un sistema popular per a establir una relació fluïda entre els artefactes i nosaltres. Cada fabricant crea el seu estàndard, la seva norma. Això crea conflictes amb altres proveïdors i troba a l’usuari final submergit en un mar de manuals i guies que, en alguns casos, esdevenen llibres de consulta freqüent.

El cable es converteix en una mena de connexió neuronal entre l’objecte principal: aquest no és cap altre que l’ordinador. De fet, l’usuari, ara, és al seu torn, una altra andròmina més que els objectes necessiten per tal de connectar-se entre ells, amb el temps però, aprendran a fer aquesta senzilla funció per si mateixos. L’ordinador, de qualsevol tipus model i marca, és el cervell principal i els objectes digitals «sense cables» són els òrgans del seu propi cos tecnològic, que surten a veure món. Els objectes aprofiten les nostres capacitats locomotores per tal de captar fragments del món; després el Cervell Informàtic que dorm a casa processarà i manipularà les dades.

Existeixen molts nivells de dependència amb els cables. Aquests cordons umbilicals electrònics. La majoria d’elements que emprem contenen una connexió elèctrica a través d’un cable per tal de funcionar; per exemple, un audífon minúscul o un marcapàs instal·lat com un hoste dins del cos humà. Però hi ha un altre nivell que ho ha envaït tot: el món informàtic. Aquesta esfera particular crea un alt grau d’electrificació social. Tot sembla dependre de la màquina. De vegades he deixat l’ordinador encès treballant, mentre marxava a dormir. Aquest nivell informàtic, —altament complicat, s’ha suportat damunt de dos nivells electrònics preexistents: la xarxa elèctrica de les ciutats i el sistema telefònic. Això crea un gran entramat de transferències. L’ésser humà, queda només com un petit obrer babilònic que resta al servei d’aquesta xarxa. Si observem els carrers veiem com els cables surten dels habitatges com grans tentacles que transmeten la vida interior de les cases. La xarxa telefònica funciona igual: veu i dades que es transmeten amb codi binari a gran velocitat. La nostra intimitat queda despullada a través del transvasament d’informació. Els grans grups empresarials empren pels seus projectes les dades que desvetllen els nostres usos de consum elèctric i telefònic per tal de crear competències o productes nous. Per tal de crear nous artefactes i sistemes de dependència amb els cables.

Lluny d’oferir una visió pessimista, el que hem volgut mostrar ha estat una sèrie d’observacions sobre el nostre entorn social quotidià, on la màquina i els seus sistemes pseudo-neuronals de dependència amb la xarxa elèctrica o de transferència de dades que en principi estan destinats a fer-nos una vida més fàcil. En certa mesura també més higiènica: processos i conceptes de rapidesa, miniaturització i simplificació. En aquest context l’home, es queda reduït a un cos imperfecte que s’estressa de forma sobrenatural quan veu que, amb el salari que li ofereix l’economia global, no podrà adquirir aquell nou telèfon que fa de tot i que de més a més cobra les telefonades a preu d’or. Un home que veu com, en obrir la caixa que embolica el producte desitjat, —més o menys wireless, ha d’aprendre una gran quantitat de coses: sobre com connectar l’aparell a un altre, sobre com carregar la bateria i en quin moment fer-ho (depenent de si la bateria és de magnesi o de liti!!). En fi, un home que s’ha involucrat amb la màquina, però que també es deixa devorar per la seducció de sentir-se útil encerclant-se de màquines com si fossin nadons acabats de néixer que cal atendre en tot moment. La vida de l’home envoltat de cables té sentit perquè són els objectes els que, en certa manera, justifiquen la seva existència com a organisme.

Sovint apareix la narració mítica del cyborg. Una barreja entre l’ésser humà i la màquina. Hi ha en aquest punt dues vessants: el cyborg en la seva atracció pel món artístic; i per uan altra banda el cyborg com un terreny d’investigació pel món científic. Barbara Kruger representa la investigació del cyborg com una reinterpretacio del cos humà. Emperò, el cas més fort l’aporta la ciència. Les investigacions del professor Kevin Warwick, de la Universitat de Reading, van més enllà del discurs filosòfic. Ell mateix és el cyborg. Experimenta amb el seu propi cos els límits entre cos, neurologia i tecnologia. El final del segle XX va fer virar l’espiritualitat cap el culte al cos. El cos com una matèria que sovint fa nosa —com ara les patologies relacionades amb l’anorèxia); o el cos com un tòtem —exemplificat pel gran desenvolupament a internet de la indústria pornogràfica).

Finalment queda entredita la idea de llibertat, redefinida pels gran grups empresarials dels sectors de l’energia (endesa), la telefonia (orange) o l’informàtica (microsoft). Són ells qui, amb els seus artefactes, han creat les noves formes de llibertat. Les noves necessitats. De vegades penso que la norma entre tots tres vèrtexs del triangle (artefactes, grups empresarials que els dissenyen i, usuaris) és tan senzilla com aquesta: un mòbil, que és un ordinador petit, es pot connectar a un ordinador més gran per actualitzar les dades, ja potser una computadora portàtil o no, es connecta a una font elèctrica fixa. La font elèctrica fixa d’un habitatge… necessita d’un punt energètic potent o un node energètic; el node energètic capta la seva energia a través de línies d’alta tensió que creuen el terreny per aportar-nos la nostra petita porció de llibertat. Les nostres limitacions com a éssers s’han sumat a les màquines que necessiten estar en contacte amb aquest punts d’energia fixa. El cable és el nostre lligam amb els grans grups empresarials que ens tenen lligats amb els seus atractius productes que nosaltres anem domesticant i personalitzant o customitzant com millor ens agradi: adhesius, colors, noms… tot per tal de fer únic el nostre portàtil, el nostre telèfon. Per tal de reconquerir allò que la nostra vida envoltada de cables ens ha fet perdre: la llibertat quotidiana.