Una amiga de fa molts d’anys m’ha suggerit l’oportunitat d’escriure un article on es puguin relacionar diverses obres de Joan Miró amb el que representa, com a enumeració de principis, la Declaració Universal dels Drets Humans. Enguany hi ha una cofluència de dates, que haurem de tenir en compte en aquest article: per una banda es commemorà, aquest Nadal, el 25è aniversari de la mort de Joan Miró i, per una altra banda, el 10 de desembre del 2008 tot el món està convocat a cel·lebrar el 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans per part de la UNESCO.

Com veurem en el desenvolupament d’aquest article, Joan Miró tingué un paper d’artista col·laborador en relació a la UNESCO. En forma de murals, monedes, cartells…

Abans però, caldrà resituar el camí traçat per Joan Miró; en la seva pròpia lluita per les llibertats, individuals i col·lectives. Dibuixarem un camí que parteix des del conflicte armat sorgit durant la Guerra Civil a l’Estat espanyol (1936-1939) i que s’aniria perllorgant al llarg de la seva vida creativa. Parlarem força de la que fou la vessant compromesa de l’artista.

De Joan Miró, apuntaré que, pel que he pogut anar llegint, mai no va acabar de militar en cap mena de partit o organització política. Es va mantenir sempre al marge de les sigles i doctrines dels partits i sindicats, era en aquest sentit diferent de’n Picasso. Aquest últim era militant del Partit Comunista d’Espanya. Aquest punt, la manca de militància de Joan Miró, el deixà de banda dins de molts cercles força polititzats que no sabien veure amb unes altres mires els ideals de llibertat defensats per en Joan Miró.

L’artista farà la primera desmostració de la defensa de les llibertats individuals i col·lectives, durant el conflicte armat de la Guerra Civil a l’Estat espanyol. La Segona República Espanyola havia d’aconseguir diners per tal de continuar amb la guerra, les aliances aconseguides pel General Franco eren força potents i la Guerra s’havia de guanyar per la superioritat militar i armamentística. El Govern de la República va decidir editar material gràfic que els ciutadans de països amics, poguessin comprar i alhora fos una forma d’aconseguir diners per continuar amb la guerra contra Franco. Una de les formes sota les quals es va editar aquest material gràfic foren els segells. Joan Miró hi va realitzar un, que després ha esdevingut força famós. Parlo del segell conegut com Aidez L’espagne, de 1937. Ajudeu Espanya, representa un pagès català —es pot observar el personatge coronat per una barretina—, amb el puny alçat. També hi trobem un signe característic en Miró: el Sol Vermell. El sol de la passió, de la ràbia, de la sang, un sol mediterrani —a les tardes quan bufa el vent i els núvols tornen vermells. Per una altra banda podem afegir-hi que la tipografia també representa aquesta urgència d’ajudar els republicans espanyols. És una tipografia que Miró ens vols fer veure que és espontània. Caldria dir però, que poques coses en Miró són espontànies. Era un artista que premeditava molt la seva obra. En aquest article també demostrarem com el mateix artista anava fent passes cap endavant i cap enrera, recapitulant sobre el seu propi procés de creació.

Una altra obra que també s’enquadra dins d’aquest suport explícit a la Segona República espanyola; el trobarem amb la realització del mural conegut com El Segador, 1937. Una pintura mural que avui en dia es troba perduda. Aquesta obra es va situar dins del Pavelló de la República Espanyola per a l’Exposició Universal de 1937 a París.

Aquest pavelló, és un pur exemple de propaganda arquitectònica. L’edifici és obra de Josep Lluís Sert. Que al mateix temps fou un gran amic de Joan Miró i, més endavant, li construïria les dues Fundacions que el pintor hi té dedicades: La Fundació Joan Miró de Barcelona i, La Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Dins aquest Pavelló de la República també es van instal·lar obres d’autors coneguts; com ara el famós Gernika de Picasso o l’escultura de la Montserrat, obra d’en Julio González.

A les imatges superiors, ofereixo dues de les escasses fotografies que mostren El Segador, de 1937. Sezillament es va perdre el mural. Miró no tingué la mateixa sort que en Picasso. Aquest últim es va encarregar de salvaguardar el patrimoni pictòric estatal, del Museu del Padro i, també al mateix temps, del seu preuat Gernika. D’aquest pagès català en revolta hem d’impregnar-nos el dramatisme de la guerra. L’esperpentisme que ja s’observa des del mateix Goya, —durant la seva etapa de les «pintures negres»—, i que també Picasso recull amb el GNK.

De fet ens trobem davant un segador que aixeca la falç contra el cel, d’on provenen els astres, la lluna i el sol; emperò, també és el cel de les bombes, de les aviacions feixistes aliades amb el General Franco. Es passa d’un pagès que mira el cel, —per saber el temps que farà el dia següent—, a un altre camperol més conscient del seu temps, de la seva protesta, de la seva lluita. Aixecarà llavors la falç que esdevé icona de les lluites agrícoles dins l’ideologia socialista. A banda d’això, també podem dir que el mural ja recull l’imaginari iconogràfic que serà constant a l’obra de Joan Miró: estels, dents punxagudes a la boca dels personatges, uns ulls que esdevenen observadors i observats… taques de color que representen un cel ple de fosforescències… També he trobat adient mostrar la fotografia on apareix l’artista damunt d’una escala tot pintant el mural. Això ens servirà per dues coses molt importants: veure una part del procés creatiu de la realització d’aquest mural i, per una altra banda, enllaçar amb un dels altres símbols recurrents dins l’iconografia mironiana. L’escala. Aquest objecte dins de les obres de Joan Miró signifiquen l’evasió. No em deixa de cridar l’atenció aquesta fotografia d’en Joan Miró damunt d’aquesta escala molt senzilla, —«prebrossiana», m’atreviria a dir-ne. Un Joan Miró que pintant aquest mural vol mostrar el dolor i el patiment del seu poble en el moment del conflicte armat i que a l’hora, com a ésser humà i com a creador, també necessita una forma de cercar l’evasió, una nova solució de continuïtat.

Aquesta obra mural que acabem de comentar també enllaça molt bé amb una altra de 1938: El Cap de dona. Ens trobem aquí, amb una composició molt semblant a la que l’artista havia preparat per El Segador. El cap de la dona també es troba alzinat, en situació de protesta, de clam. Joan Miró es trobava en un estadi intermig dins la seva creació. Aquest període conegut com el de les «pintures salvatges». És un període d’impasse entre l’etapa on Miró volia «Assassinar la pintura» i el període que en concatenarà amb la sèrie de les famoses Constel·lacions (1941). L’etapa de les «pintures salvatges» es caracteritza per uns personatges en actituds agressives, imatges amb deformacions diverses i pels colors molt vius, que destaquen la narració que la imatge vol relatar. Com exemples d’aquestes pintures trobem també Home i dona davant un munt d’excrements (1935) i la Natura morta amb sabatot (1937).

Després del conflicte armat a l’Estat espanyol, Joan Miró, la seva dona Pilar Juncosa i la seva filla Mª Dolors comencen un peregrinatge per Europa, pels territoris de la II Guerra Mundial. Tal fou el punt, que durant un espisodi de la seva estada a Normandia, envoltats pels nazis, Miró deixà que la seva dona s’encarregués de salvaguardar la petitta Mª Dolors i ell s’encarregà de salvaguardar les seves noves creacions: Les Constel·lacions. El seu nou punt d’inflexió creativa en plena II Guerra Mundial. Les Constel·lacions representaran la forma d’evadir-se que té el creador, davant la barbàrie.

De forma evident, en finalitzar la II Guerra Mundial, europa havia patit una forta sotragada. Amb l’horror que representava pel continent carregar amb la responsabilitat dels actes de genocidi. Això transmudaria molts plànols de les relaciones humanes. Joan Miró a través de Les Constel·lacions havia trobat una vàlua d’escapament davant de tantes calamitats. Al mateix temps trobava que el pas per Paris i el contacte amb els surrealistes, i per una altra banda el fet d’ésser un artista espanyol a l’exili, el configuraven com un creador que estava adquirint un cert renom dins el panorama artístic internacional. Alhora emperò, era un descongut a ca seva. El règim del General Franco havia marginat els moviments d’avantguarda a reductes que vivien com podien. Joan Miró, com tants altres: Foix, Àngel Ferrant, Gargallo… restaran a l’espera d’ésser recuperants per les noves generacions, com ara el grup Dau al Set, que farà de generació pont amb els artistes d’abans del conflicte armat.

Joan Miró decideix tornar als Països Catalans, a instància de la família de la seva dona, s’establiran a Mallorca. En aquesta illa, devora Ciutat, el seu amic Josep Ll. Sert li comença a construir un estudi propi que avui en dia ha quedat integrat dins la Fundació Pilar i Joan Miró. Comença la maduresa de l’artista. També és el moment on Miró s’endinsa amb les noves possiblitats creatives. Apendrà el domini de la ceràmica de la mà d’un altre amic català: Josep Llorens Artigas. Dins d’aquest context es trobarà la seva col·laboració amb la UNESCO. Aquest organisme demanà a Joan Miró la relització de dos murals ceràmics l’any 1957.

Són dos murals força grans; 3 per 15 metres el Mural del Sol i 3 per 7,5 metres el Mural de la LLuna. Dos murals per celebrar, suposo el naixement de la UNESCO, que s’havia creat el 1946 i que ja el 10 de desembre de 1948 havia aconseguit que la ONU aprovés en Assemblea General la Declaració Universal dels Drets Humans. El mural que s’ha consagrat, i ha obtingut més èxit, és el Mural de la Lluna. D’aquests dos murals caldria destacar diversos punts. Un primer seria que per a Joan Miró els elements astrològics eren molt importants, estels, llunes i sols. Però tot té un sentit: els homes es troben sota el poder i les normes d’aquests astres i el planeta Terra també. Un pagès planta els alls segons determinades fases de la lluna i segons un calendari prefixat. La jornda laboral es desenvolupa, en gran part, durant l’aparició del Sol per l’hortizó fins a la seva posta. El temps: matí, horabaixa, capvespre, vespre, nit… queda codificat per la situació del sol i la lluna a l’espai celestial. Per això, no és d’estranyar que per fer aquests dos murals Joan Miró escollís el Sol i la Lluna com a referents icongràfics. També hi ha un cert sentit de tornar a les arrels primigènies de la humanitat. És per això que, quan l’UNESCO encarrega a Miró la realització dels murals, l’artista i el seu ajudant Llorens Artigas decideixen visitar les Coves pintades d’Altamira. Amb Joan Miró sempre hi trobarem aquesta necessitat de trobar allò universal —fer-se entendor entre la Huminitat—, sense haver de renunciar a tot allò que és local. Aporto també, com a document gràfic, una fotografia on s’observa el procés creatiu del Mural de la Lluna. Hi apareixen Joan Miró i Llorens Artigas a un bosc de Gallifa, on aquest últim hi tenia l’estudi i la llar.

Emperò, la col·laboració de Joan Miró no s’acabarà en aquest punt. Hi ha el Miró dels cartells, de la propaganda. Era una altra forma de comprometre’s amb els diversos moviments socials que s’aniran gestant a finals dels anys cinquanta del segle XX. Hi ha una extensa col·leció de gravats que l’artista confeccionà amb l’objectiu d’adaptar-se al llenguatge gràfic de la propaganda. Dins d’aquesta dinàmica va crear un cartell per tal de difondre i celebrar la Declaració Universal dels Drets Humans.

És un cartell senzill. Realitzat el 1974. Però que caldrà avaluar amb unes determinades òptiques. Ens trobem davant d’un artista amb un llenguatge plenament configurat i amb un reconeixement internacional i també local: el 1968 s’organitzà una gran exposició de l’obra de Joan Miró, amb secció retrospectiva, a l’Antic Hospital de la Santa Creu. Hi acudí el feixista Manuel Fraga. Joan Miró decidí no assistir-hi a la inauguració. L’any següent, el Col·legi d’Arquitectes de Barcelona organitza l’exposició Miró, otro. On es vindica directament el Miró avantguardista i on, en aquest cas sí, Joan Miró hi participa de manera activa a través de la realització d’un acte performatiu, filmat per en Pere Portabella. Una performance consistent a pintar els vidres de la seu del Col·legi d’arquitectes de Barcelona, un acte plenamet efímer del qual actualment resta el film de Portabella. Perdoneu aquesta extensa, emperò necessària, aclaració sobre la situació creativa i de reconeixement on es trobava l’artista. El cartell de la UNESCO, mostra un home plenament mironià, un estel —que enllaça plenament amb tot el que hem explicat al llarg d’aquest artícle sobre el què signifiquen per l’artista aquests elements—, i una mà. Aquesta mà és una atenció de l’artista molt clara: som el que som gràcies a la nostra capacitat de fer coses, de pensar-les i de fer-les. Ell pintava amb les mans, el camperol treballa la terra amb les seves mans, la dona que a Mallorca fa siurells de fang, ho fa amb les mans, el treballador que fa torns de fàbrica al Baix Llobregat, treballa amb les mans. L’estudiant, afaga apunts i mostra el seu coneixement amb les mans, redactant textos i exàmens. Jo mateix transmeto les meves reflexions sobre l’obra mironiana amb les meves mans. Una mare agafa el seu fill amb les mans… cal insistir-hi amb més exemples?

Una de les últimes obres que m’agradaria introduir en aquest article són els llenços que composen el L’esperança del condemnat a mort, de 1974. Per data i per temàtica connecta directament amb el cartell realitzat per l’UNESCO.  Ens trobem amb una Europa post-maig 68, amb un cert regust agredolç i, alhora trobem que l’Estat espanyol veu com agonitza la dictadura del General Franco. L’esperança del condemnat a mort, de 1974 pertany en aquest context socio-polític. Al mateix temps trobem un Joan Miró plenament reconegut i que a més es troba amb plenes capacitats per tal de cercar nous camins creatius. Miró havia visitat el Japó, on hi havia fet diverses exposicions. L’orientalisme sempre representà per a Miró una font d’on rebre influències. Així com altres autors havien mirat cap el món africanista —Picasso o en Miquel Barceló són dues referències bàsiques—, ell decideix mirar cap un altre món complex conceptualment.

La capacitat de rebre i entendre el conceptualisme que amaga l’art oriental, va ajudar Joan Miró a trobar noves formes plàstiques i nous resultats finals. El tríptic de 1974, L’esperança del condemnat a mort, conté totes aquestes idees. Per una banda la vinculació amb el context sociopolític, el Tríptic està dedicat a Salvador Puig Antich, militant del MIL de Barcelona, últim condemnat a mort —executat el mateix dia que Heinz Chez, que era “la Torna”. Aquí enllaça amb el seu compromís social que molts cops ha caracteritzat l’obra mironiana. A nivell creatiu, el tríptic permet a Joan Miró expersar-se amb elements molt primitius de la creació plàstica; com són el punt i la línia, la taca i, sobre tot, la performància que implica el mateix acte pictòric. Miró recull la influència de l’espai lliure propi del món oriental, del respecte per l’espai buit, de la nova gestió del color: per exemple el cercle cromàtic occidental és hexagonal, en canvi l’esquema japonès és octogonal i recull colors com ara el blanc i el negre. Alexandre Cirici Pellicer dins del seu llibre Miró Llegit (1971), explica de forma molt aclaridora aquesta influència. També cal dir que Miró recull el gestualisme de la cal·ligrafia oriental i també la força de l’action painting experimetada per Jackson Pollock.

La força gestual i la influència de l’orientalisme cromàtic i compositiu, ajuden a Miró a transmetre el missatge: El drama de Salvador Puig Antich. Hi hagué un fort moviment social en contra de la seva execució. De fet fou l’últim toc de força del franquisme. Miró es revoltà contra aquesta situació. No era justa la pena imposada a Salvador Puig Antich. De fet les seves germanes encara lluiten per la revisió del procés. Joan Miró havia fet el cartell a favor de la Declaració Universal dels Drets Humans el mateix 1974. Trobem doncs un Joan Miró molt compromés en aquest punt d’inflexió que representà a més a més la recta final del seu procés creatiu.

Enguany es commemoren aquestes dues dates: el 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, el 10 de desembre i, el 25è aniversari de la mort del pintor el dia de Nadal. Amb aquest article, potser una mica massa llarg, s’ha volgut destacar la forta vinculació cívica i social de Joan Miró amb les diverses etapes del segle XX. Una època marcada per forts canvis social, dues Guerres Mundials, una Guerra Civil a l’Estat espanyol i també, grans canvis a les formes de pensar el món. Emperò, com a llaminadura final crec adient adjuntar un document creat per la UNESCO, on exposa la seva Estratègia en Matèria de Drets Humans un document creat en relació directa amb aquesta commemoració que realitza la UNESCO. Trobareu que la portada del document és el cartell realitzat per Joan Miró. Això ens mostra que la gràfica generada per l’artista continua amb plena vigència. Aquesta és la força creativa de Miró, la seva possibilitat de transferir-se a la nostra contemporaneïtat tot transmetent el seu missatge primigeni.

One Response to “Joan Miró i el 60è aniversari de la Declaració dels Drets Humans”