Avui és una dia de celebració! Per diverses coses: com a primer ítem dir que compleixo 30 anys! Crec que l’important és haver-hi arribat. ufffffffff…. i seguirem esperant torn a la cua de la supervivència. El següent ítem és que la meva germana Laura, la major, compleix 40 anys. També comença una nova etapa vital. Felicitats per ella. Sempre he trobat curiosa aquesta fortuïta coïncidència: és a dir; el fet que la meva germana gran i jo compartim data de natalici. I, que a més a més, duguem una separació de 10 anys justos. Això s’arrodoneix si pensem que la meva gestació no va ser de 9 mesos, sinó de 10 mesos. Llavors, com si es tractès d’una càbala lúdica veig un meravellós mural de punts de coïncidència. L´últim punt, és el que enceta el propòsit d’aquesta entrada: Avui l’antropòleg Claude Levi-Strauss complirà 100 anys!! Felicitats! I clar, jo com antropòleg de formació no puc estar-me de fer-li el recordatori.

Tots tres, la meva germana, Lévi-Strauss i jo som sagitaris. Sobre el concepte «sagitari» s’ha escrit molt i molt. Es relaciona molt amb caràcters melangiosos, amb el pensament intel·lectual, amb les arts… etc, etc i, sempre etc. Des de Rudolf Wittkower amb el seu Born under Saturn, fins el nostre Joan Fuster amb el llibre Sagitari (1985), on ell mateix també fica aquest títol al seu llibre perquè va nàixer el 23 de novembre.

A banda o no de l’importància de ser un sagitari, crec que la trobada de personatges nascuts sota el signe de sagitari és molt curiosa: un altre ara que també no puc deixar d’oblidar en aquesta entrada seria Joan Oliver que va néixer el 29 de novembre del 1899. Un dels meus escriptors preferits.

En tot cas: el que vull referenciar aquí és la gran falla davant la qual ens trobem. En Lévi-Strauss és un dels antropòlegs més famosos que hi hem tingut mai. És el creador del pensament estructuralista dins de l’antropologia. També va ser un dels potenciadors del treball de camp com a mètode d’observació i recollida de dades. És a dir, va ajudar en gran mesura a consolidar la disciplina antropològica. També ens va mostrar, —parlo ara del seu llibre El pensament Salvatge—, que l’«altre» tenia la capacitat de pensar com nosaltres i, com a tal, s’hauria de considerar dins del mateix nivell intel·lectual que els nostres semblants.

Lévi-Strauss tingué un paper preeminent durant la Modernitat i a poc a poc va ésser arraconat per les noves tendències metodològiques. Algunes d’aquestes tendències, amb l’intenció de fer-se un lloc dins del panteó de les Idees, van intentar enderrocar de totes a totes qualsevol vestigi d’estructuralisme. Sense saber-ne aprofitar allò positiu i rebutjar allò negatiu. Es tractava de fer un cribatge i no pas un enderrocament. Bé, curiosament Lévi-Stauss, per edat i per idees va quedar arraconat. Continuava amb vida,  apartat però, dels corrents de pensament. De forma paradògica els grans pensadors de la postmodernitat ja són morts: Baudrillard, morí el 2007; en Lyotard expirà el 1998, Deleuze el 1995, Derrida ens va deixar el 2004, Lacan el 1981, Foucault el 1984, i Barthes el 1980. Aquests últims (Lacan, Foucault, Derrida, Barthes i Deleuze) impulsors del postestructuralisme. Motor d’impuls de la postmodernitat. Amb això vull dir que de fet, la postmodernitat va viure els seus últims anys de la seva existència òrfena dels seus pares. Ells —Lacan, Foucault, Barthes—, no varen veure la caiguda del mur de Berlín. Tampoc no va saber preveure el nou panorama esdevingut amb els 11-S. Les noves tecnologies les va profetitzar, però és ara quan es desenvolupen. A tot això resta Lévi-Strauss que ho deu veure tot des de ca seva. Veient com la gent gastem telefonia mòbil dins d’un món en crisi. Una societat hereva dels seus propis excessos.

Lévi-Strauss ens va oferir la capacitat de «pensar diferent». Va desenvolupar el pensament bricoleur. Una bona perspectiva aplicable avui en dia. També ens va dir que hem de fer treball de camp. Va fer veure, i això ho ha desenvolupat la disciplina antropològica, que l’investigador ha de trepitjar el terreny on vol treballar.

Un centenari Lévi-Strauss, allunyat de l’actual món cultural, segurament ens observa com objecte d’estudi. Suposo que amb una certa ironia. Amb un regust sorneger. Del que n’ha vist de tots els color i ja potser no es sorprèn de res. Aquests dies proliferen les entrades que recullen aquesta efemèride. Crec que és bo anar-les llegint per tal de veure com avui en dia s’aprecia la seva fortuna crítica. Una bona arribada a port.

Comments are closed.