Parlem avui d’un fet que sembla evident: l’esclat total de la Crisi. L’abast total de les repercusions en cadena crec que potser trigarem anys a superar-les. És encendre la tv i veure notícies: per una banda criden a la calma:«hom abaixarà el tipus d’interès» el mateix capvespre però, l’ambient torna a canviar: «l’Euríbor puja fins a nivells històrics». No hi ha coordinació entre el fet d’abaixar el tipus d’interès i la nova pujada de l’Euríbor.

Aquests dies tot arriba a límits «històrics». Abans de continuar dient bajanades, he de dir que la meva formació no és la de l’economista: que ho sap tot d’economia i de com funciones els tipus d’interès i la borsa; sinó que la meva formació prové del món de les humanitats: Història de l’Art i Antropologia. Bé, com tot aquests dies és històric, crec doncs, que ens pertoca a les rates de biblioteca, comentar una mica la situació. També és veritat, que els economistes no tenen ni idea de com ha esdevingut tot plegat.

Com dèiem: el tipus d’interès s’intenta abaixar, en un acord històric/histèric a nivell mundial i alhora, les borses continuen cap a la fallida. Això crea la situació següent pel ciutadà normal: que els diners del banc i els que té estalviats, a un termini d’interès X li donaran menys rendiment, si ara per ara volgués renovar la imposició o recollir beneficis i, per una altra banda sap, que si té hipoteca, és susceptible a que li pugin la quota mensual del pagament hipotecari. Genial! La crisi no només no es soluciona; sinó que el forat es fa més gran. Jo per sort, no tinc hipoteca.

Una de les paraules que també sentim molt durant aquests dies és: confiança, en sentit negatiu, però. De països dominants com els Estats Units o Alemanya ens arriben ecos d’esclafades irrecuperables de les entitats financeres. Tot, diuen, ha estat per culpa de les hipoteques. Clar! els pobres treballadors no han pogut amb les pujades de les quotes hipotecàries i les entitats financeres han vist com la bombolla immobiliària els ha esclatat a les mans. Bé, tot sembla tenir solució: de moment no s’ha trobat, si hi trobarà, però.

El que també aumenten són els experiments. Un dels que més m’agraden és això de nacionalitzar bancs i entitats finaceres. Per tal de fer rescats d’urgència. És a dir: PAGAR AMB DINERS PÚBLICS LA PIFIADA DE LES FINANCES PRIVADES. Una putada com un cabàs. Senzillament per aquests punts:

—Fer injeccions amb diners públics vol dir que també els Estats s’arriben a endeutar amb la crisi. Que si malgrat les operacions per donar liquiditat a les entitats finaceres privades, això no funciona, els Estats perdran fons monetari.

—Donar diner públic per tapar forats privats és intentar fer quimeres i cabrioles d’última hora. Per què no cerquen els responsables de tanta bajada i els processen? Potser no interessa. El que sí ha de quedar clar és que si hom té una empresa i, no pot pagar els rebuts i les despesses, hauria de tancar. Els Estats però, ho veuen de forma diferent i prefereixen endeutar-se. Rescatar vol dir: «quedar-se amb la patata calenta».

—Si els Estats perden fons monetari, és a dir capital, això percutirà directament sobre la població: en forma de retallades socials i ajuts socials. Retallada en la contrucció i desenvolupament d’infrastructures, creació d’innovació, ajuts i crèdits social i empresarials…. És a dir: «efecte bola de neu».

—Si la població veu com les mateixes entitats financeres, els hi neguen crèdits i hipotèques; fins i tot després d’haver rebut liquiditat per part de l’Estat. On aniran a parar els diners de l’erari públic? Pensem que no té sentit donar liquiditat a bancs sota la consigna de salvament nacional, si avui en dia les entitats bancàries fiquen diners i, fan i desfan a tots els països. És a dir els diners dels contribuents poden anar a parar a un lloc llunyà i amb una intenció desconeguda, com per exemple arreglar els llums d’una estació petrolera on l’entitat financera de torn hi té els seus interessos dipositats.

—La població social perdrà la capacitat de quedar recolzada pels Estats. Aquests últims no ens poden garantir quin ús es farà dels diners que injectaran a les entitats. Per la senzilla raó que tampoc ells no saben el perquè de la situació actual: recordeu que fa menys de dos mesos en Zapatero negava el context de crisi financera a l’Estat espanyol.

Sé que pot semblar demagògic el que apunto, aquí dalt. Emperò, ho dic des de els meus coneixements històrics i també des de el meu empirisme personal. Veig que la crisi generada per les grans entitats financeres, l’haurem de cobrir entre tots.

En els periodes de globalització, ens trobem que el mal ha afectat tothom. Ric també, a ple pulmó, quan sento les notícies que diuen: «el final del capitalisme». Podeu fer dues coses: creure-ho, o no. Jo no m’ho crec pas. Més aviat serà una pifiada més i que el capitalisme existirà malgrat tot. Potser amb noves formes, més agressives fins i tot.

Us adjunto una publicació: CRISI. Publicació gratuïta per sobreviure a les turbulències econòmiques. Està bé fer-li un cop d’ull també a la web que han desenvolupat.

Una resposta per “La crisi. Una ferida privada que la pagarem amb diners públics”