Les imatges d’aquest article corresponen a escenaris diferents. Les fotografies on apareixen uns exemplars adults d’atzavares pertanyen a un cami prop de Sant Mateu del Maestrat. Es troben devora unes finques de la meva mare. L’altra imatge, presenta quatre torretes amb una atzavara cadascuna. Aquests últimes però, són petites, encara els hi queda molt camí per recórrer, molta vida per endavant; tot i que de camí, ja n’han fet un tros ben llarg. Les atzavares que tinc jo al pati del meu pis de Barcelona provenen d’aquest camí que mena cap a la partida «El Toll»; on la meva mare hi té unes oliveres. Són doncs, atzavares transportades-transplantades. Suposo que realment, com totes les atzavares de continent europeu. Aquestes atzavares meves pertanyen a la varietat americana (Agave americana). De fet, si llegiu l’interessant article de la wikipèdia trobareu força interessant la història-histèria migratòria de les atzavares, amb les seves diverses mutacions i varietats.

Les atzavares de les imatges de dalt, no són una pura casualitat reproductiva i espontània. Les va «plantar» el propietari de la finca que arriba fins el camí. Hi ha una paret de pedra seca i damunt va plantar-hi unes atzavares. Diu el meu pare, que aquest aquest home les va ficar allí, com una mena de jardí, que ell s’encarregava que tinguéssin bon aspecte. Clar, les arreglava quan podia, quan tornava de Barcelona. A Ciutat treballava de repartidor de correu (un ofici que compartíem aquest senyor de les atzavares, Charles Bukowski i jo). El meu pare, que estava devora jo, quan feia les fotos em parlava del conreador d’atzavares en passat. Li semblava que havia mort. Ja ningú endreçava la filera d’atzavares i el jardí de piteres s’havia tornat en selva.

La història d’aquest petit jardí trobat d’atzavares em va agradar molt. Vaig decidir que aquelles atzavares ja tenien la seva pròpia història; jo per exemple sempre les recordo en aquest camí. Es trobaven allà de forma perenne, com les seves fulles, tot autoreproduïnt-se sense el seu cuidador original. Fou així com, cabàs de goma a una banda i guants gruixuts a les mans, vaig decidir arrencar algunes atzaveres petites. Vaig omplir el cabàs. Era l’últim dia d’una petita estada a Sant Mateu del Maestrat.

Al dia següent, en arribar a Barcelona, les atzavares sobrevien en el cabàs de goma. Les plantes havien estat transportades, tot seguint el seu tràgic i màgic destí d’atzavares transportades. Com no les podia transplantar, en els dies següents a la meva arribada a Ciutat, vaig decidir afegir una mica d’aigua al cabàs de goma. D’aquesta manera evitava que les arrels de les atzavares perdéssin la sev humitat. Tot i així les havia de transplantar. Dotar-les d’un nou hàbitat. Sóc conscient que ficar-les en torretes no deixa de significar una regressió. Un captiveri. Emperò el projecte és que quan hagin crescut de forma raonable les duré personalment cap una altra finca de la meva mare, que nosaltres anomenem «Menguillo», també en el terme de Sant Mateu del Maestrat.

Ara m’encarrego de veure com creixen a poc a poc, les acarono els dies de sol i no m’aturo de mirar-les. Sensacionals. Sé que si sobreviuen adoptaran dimensions gegantines, formes que, de ben segur, em superaran. No sé si fóra bo donar-lis una mica de fertilitzant «15-15-15», li hauré de demanar consell a la meva mare i, agafar-ne un grapat d’aquest fertilitzant quan estigui per la caseta de Sant Mateu.

Us deixo amb un poema de Mª Mercè Marçal, on les atzavares apareixen com la mostra d’un paisatge quotidià i urbà. Com un collage dins d’un jardí trobat i prefabricat a la balconada d’un pis que dóna al carrer:

Tombant

Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta
Anònim

I

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses.

Per continuar la lectura del poema feu clic ací damunt.