Dos amics han quedat per parlar una estona i canviar impressions: un d’ells no s’hi presenta. Per una altra banda, en un pis del mateix barri, una muller li diu al seu marit les raons per les quals no marxarà amb ell al viatge que havien planejat, tan desitjat… Cansats d’escenes familiars i quotidianes cerquem noves experiències a la televisió; res de nou: un partit d’esquerres i independentista té una fractura oberta, creada per les diverses postures, teòriques i pràctiques, que amenacen la superviència mateixa del partit. En el mateix sentit un partit dretà, que representa els espanyols més rancis —més encara del que ja ho són??—, s’ha trobat amb diversos sectors «crítics» dins les seves fileres. Un diu A, l’altre diu U.

Sembla ser que arribar a un acord entre diverses parts sigui sovint un viatge incòmode pels passatgers. L’opinió humana se centra sovint en la dissidència. Hi ha postures polítiques que basen la seva força en la dissidència: l’exemple més lloat per les democràcies occidentals és l’anomenada «dissidència cubana». Per què no tinc dret jo, a ser un dissident de l’Estat espanyol?? De forma evident, hi ha punts en contra que no es veuen sempre igual en quant a l’aplicació dels mateixos criteris per admetre el principi bàsic de la dissidència, tal i com es defineix al Diccionari català-valencià-balear:

DISSIDENT adj. i subst. m. i f.
Separat doctrinalment d’una comunitat, secta, partit, associació, etc.; cast. disidente. Ses gloses de picat engenrades per sa mà oculta d’es sobreposats disidents, Ignor. 58.
Fon.: disiðén (Barc.); disiðént (València, Palma).
Etim.: pres del llatí dissĭdente, mat. sign.

De fet, la dissidència conté la seva virtut en partir de punts de vista diferents i des de l’interior. Sovint la dissidència creix des de l’interior dels sistemes, perquè és l’única forma permesa: els catalans ens trobem per llei dins els Estats espanyols i francesos… obligats a pertànyer. Però bé, tenim la capacitat de dissidència. De dir: No et vull com a company de viatge i prou! Obviament que això té unes conseqüències, que serveixen a l’Estat espanyol d’amença cap a la població.

En un altre plànol menys polititzat: la postmodernitat i la seva etapa posterior… Una tardomodernitat? Han propiciat la caiguda de tot discurs homogeni d’opinió. Tot ha quedat enxarciat. Les paraules, els pensaments, les accions. Tot camina cap endavant i mira cap enrere. Tothom vol parlar, però ningú es creu seriosament l’opinió de l’altre. Som éssers amb més informació però, amb menys opinió? Proliferen els blogs, les bitàcores, els web 2.0 són un fet palpable… però quin és l’objectiu vertader?

Hem perdut força en la capacitat real, de crear dissidència que s’adreci a uns objectius? Possiblement la producció i el pensament enfocat a objectius resti només en mans de les grans corporacions empresarials. Però de fet, aquesta forma d’operar ens seria força profitosa per tal de crear només formes d’entendre la situació actual.

Mentre aquesta situació es mantingui, la dissidència és l’única capacitat de deslligar-se de pensaments que no ens interessin, a la recerca de la nostra pròpia illa del tresor.