Archive for setembre, 2008

Avui en dia és usual tatuar-se. És la nova dèria de principis del segle XXI. Vas a la platja i tothom té la seva pell marcada. Diguem que molta gent ha tunejat la seva pell. És una forma més de destacar el particular per damunt del col·lectiu. De retruc però, també pertanyen a un col·lectiu nou: la població tatuada contra la que no s’ha ficat tinta entre pell i pell. Com si fos una cosa nova… el tatuatge és més antic que el caminar. Read the rest of this entry »

La lectura de l’obra teatral Cruma (1957), és un experiència que no ens pot deixar indiferents. La posta en escena és, avui dia, un miratge massa lluny —fou estrenada el 5 de juliol de 1957 per l’ADB—, però no pas impossible. Sé que s’han fet algunes «lectures dramatitzades» del text, en universitats, però la posta escènica la recuperia del text i, la tornaria al plànol performatiu. Tot i així tenim el text, del qual treiem les interpretacions actuals necessàries per a una relectura de l’obra pedroliana. Acompanyats també de dos textos supletoris: les converses de Manuel de Pedrolo amb Jordi Coca, publicades sota el títol suggestiu de Pedrolo Perillós? (1973) i, per una altra banda el text titolat: «Cap a una cronologia dels models teatrals de Pedrolo», escrit per Ramon X. Rosselló, apareguda a la revista Caplletra en el seu nº14 (Primavera 1993). Text, aquest últim, que he decidit alliberar en aquest article. Read the rest of this entry »

Les imatges d’aquest article corresponen a escenaris diferents. Les fotografies on apareixen uns exemplars adults d’atzavares pertanyen a un cami prop de Sant Mateu del Maestrat. Es troben devora unes finques de la meva mare. L’altra imatge, presenta quatre torretes amb una atzavara cadascuna. Aquests últimes però, són petites, encara els hi queda molt camí per recórrer, molta vida per endavant; tot i que de camí, ja n’han fet un tros ben llarg. Les atzavares que tinc jo al pati del meu pis de Barcelona provenen d’aquest camí que mena cap a la partida «El Toll»; on la meva mare hi té unes oliveres. Són doncs, atzavares transportades-transplantades. Suposo que realment, com totes les atzavares de continent europeu. Aquestes atzavares meves pertanyen a la varietat americana (Agave americana). De fet, si llegiu l’interessant article de la wikipèdia trobareu força interessant la història-histèria migratòria de les atzavares, amb les seves diverses mutacions i varietats. Read the rest of this entry »

Només destacar un article convincent i aclaridor sobre els processos de dissidència. Avui, tot repassant el Diari Balear, he trobat el text d’Hilari de Cara. El seu article «De què parlam quan parlam de cultura espanyola?» m’ha sotragat de forma contundent.

Quan vivia a Nova York, cada setmana venia una dona a fer-me net l’apartament. Era mexicana, de La Puebla, i era una índia sense mestissatge. Parlava un pèssim espanyol que li havien imposat sobre la seva llengua indígena. Com que em sobraven alguns llibres, n’hi vaig anar regalant un parell que tenia repetits, una novel·la de Rulfo, una altra de Fuentes, qualque mètode d’espanyol per a estrangers, i d’altres. Els hi regalava per als seus fills, que començaven a anar a escola. Teníem una bona relació, de vegades, quan ella tornava de vacances de Mèxic, o quan venia qualque familiar seu a NY, em regalava ara un cendrer de ceràmica indígena, de vegades fulles d’aloe, que ella bullia i mesclava fins a aconseguir una beguda agradable i crec que sana. De vegades cuinava per mi qualque plat mexicà, i en general, eren més gustosos que els dels restaurants azteques de NY. Un bon dia, em va dir, de part del seu fill gran, que no importava li regalàs més llibres en espanyol. El que ell volia eren llibres en anglès. De fet, ni ella ni la seva família havien sentit a xerrar mai ni de Rulfo, ni de Fuentes, ni del Quixot. Tot el que volien ella i els seus fills era aprendre anglès, integrar-s’hi. [...]

Potser resulti molt pamfletari, en qualsevol cas: reflexa el fet que sovint molts ciutadans es veuen obligats a caure en la dissidència del seu propi sistema polític o social, moltes vegades imposat i que per alguns altres no és res més que una «gàbia d’or» on nedar la resta de l’existència.